Cinema

Cinema Coliseum
Gran Vía de les Corts Catalanes 595
A la dècada dels anys vint del segle XX, Josep Solà i Guardiola promogué la construcció d’un nou cinema per a la ciutat. Concebut en una línia monumentalista, va recórrer a l’academicisme francès de "l'École des Beaux-Arts i creà una imponent composició volumètrica amb una gran cúpula central flanquejada per dues torres i recoberta per escultures de Pere Ricart. Aquest cinema, realitzat per Francesc de Paula Nebot, i inaugurat el 1923, a més de ser considerat una obra significativa dins del Noucentisme, esdevingué molt famós arran de la projecció de la primera pel•lícula sonora a Espanya, titulada "La canción de Paris" (1929). Un film de la Paramont protagonitzat per Maurice Chevalier. A la dècada dels cinquanta el cinema es comprat per en Pere Balaña, empresari taurí i d’espectacles. El Grup Balaña, avui dia, és l’empresa d’exhibició de cinemes i teatres més important de Barcelona. El Coliseum en ple segle XXI, continua essent el cinema més representatiu de Barcelona; un cinema que, per la brillant història que té al darrere i la sumptuositat de l’edifici que l’acull, passà a formar part, ja fa anys, dels bens il•lustres de la ciutat.

Col·legi d'advocats

El Col•legi d'Advocats de Barcelona fou constituït per cèdula reial el 17 de gener de 1833. Té la seva seu actual al Palau Casades, situat al carrer de Mallorca, número 283. Aquest immoble és un edifici construït en estil clàssic entre 1883-85 per l’arquitecte Antoni Serra i Pujals i remodelat i ampliat en diferents fases (1922 i 1950-53). Així, el conjunt està format per dues edificacions diferents. Per una banda, el palau original, la façana del qual dóna al carrer de Mallorca, s’obre a l’antic jardí. Es tracta d’un edifici de planta rectangular, amb un pati central cobert per una claraboia al qual s’obren la planta baixa i les dues plantes superiors.
D’altra banda, l’ampliació arquitectònica del segle XX s’inspira en l’obra original i replica la façana del carrer de Mallorca al carrer Roger de Llúria, tot unint-les en un frontis angular coronat per escultures. Aquest frontis es troba reculat respecta el perímetre del conjunt, permetent la instal•lació d’uns parterres amb fonts i plantes. Es tracta d’una solució atípica i única en l’entramat urbà de cantonades de l’Eixample barceloní.

Edificis Trade

Les torres Trade de Barcelona, construïdes entre 1966 i 1968 seguint el projecte dels arquitectes Josep Antoni Coderch de Sentmenat i Manuel Valls i Vergés, són un conjunt de quatre grans edificis d’oficines estructurats en planta de creu lobulada. Dues de les torres tenen onze plantes, i les altres dues tretze. Tres d'elles queden unides per la planta baixa. Les façanes són sinuoses i envidrades, provocant un important efecte d’integració dels edificis amb el seu entorn.

L’estil dels edifics Trade s’inspira en les experiències del moviment arquitectònic modern, singularment en idees ja treballades de Mies van der Rohe i en els gratacels de vidre de grans ciutats com Chicago i Nova York.

Aquests edificis, quatre en total, són un exemple de l’urbanisme més avantguardista dels anys 1960 orientat a l’emergent sector terciari (serveis i finances), emblema del desarrollismo econòmic del règim franquista a la capital catalana.

El Poble Espanyol
Avinguda Marquès de Comillas
A Montjuïc, en el marc de l’Exposició Internacional de 1929, va decidir-se la construcció d’un Poble Espanyol com a síntesi de l’arquitectura i l’artesania de les diverses regions espanyoles que s’inclouria entre els pavellons dedicats a l’art. Hi havia hagut altres exposicions on s’havien fet recreacions arquitectòniques com, per exemple, un barri medieval a Torí o un poble flamenc a Anvers. Per tant, el projecte hauria pogut quedar com un altre exercici escenogràfic però, el gran encert i les inquietuds culturals dels arquitectes Ramon Raventós i Francesc Folguera, junt amb els artistes Miquel Utrillo i Xavier Nogués, aconseguiren un conjunt respectuós i sensible d’elements arquitectònics de les diferents cultures espanyoles. L’objectiu no era reunir un conjunt d’obres mestres de l’arquitectura espanyola sinó construir un vertader poble amb tots els seus elements, carrers, places, edificis públics, botigues, etc. per tal d’oferir una síntesi de la varietat i complexitat d’Espanya, amb els seus diferents pobles, històries, cultures i llengües. Amb aquesta idea, els quatre professionals van realitzar diversos viatges per la península durant els anys 1927 i 1928 per recollir material iconogràfic. Donat el poc temps del que disposaven, l’Ajuntament de Barcelona va comprar un cotxe Hispano Suïssa i el va posar a la seva disposició, amb xofer inclòs. Durant aquests viatges, varen fer centenars de fotografies, anotacions i dibuixos que els van permetre d’escollir el que millor s’adaptava a la idea que havien de materialitzar. En total, varen realitzar tres viatges, visitant unes mil sis-centes poblacions. El Poble Espanyol va ser edificat en tretze mesos. En principi, havia de ser una obra efímera que havia de durar el mateix que l’Exposició Internacional però. va tenir tant d’èxit que va sobreviure a l’esdeveniment, sent actualment un espai molt estimat de la ciutat.

Els Quatre Gats

Els Quatre Gats va ser un centre social que s’inaugurà a Barcelona el 12 de juny de 1877, en els baixos de la Casa Martí, edifici modernista construït el 1896 per l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch. Fins que va tancar, el 1903, va ser un dels principals nuclis de difusió de les idees modernistes, lloc de reunió habitual de tertúlia de personatges significats de la vida social i cultural de l’època com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Pablo Picasso i Miquel Utrillo, entre molts altres.

Els Quatre Gats va servir de plataforma literària i pictòrica. Així, va donar nom a la revista homònima que va aparèixer el 1899 per impulsar el modernisme a Catalunya, també va ser l’escenari d’importants exposicions de pintura i escultura i, fins i tot, d’espectacles musicals i de varietats (titelles, ombres xinesques, etcètera).

Església dels Sants Just i Pastor
Plaça Sant Just 6
És un temple dedicat als sants Just i Pastor, d’estil gòtic en la seva major part, amb elements posteriors. Segons la tradició és l’església més antiga de Barcelona, tot i que sembla que va ser fundada durant la reconstrucció que es va fer de la ciutat a l’època del monarca franc Lluís el Piadós, l’any 801. L’encarregat de dirigir les obres de l’edifici gòtic fou Bernat Roca entre el 1342 i 1363, erigida sobre els fonaments de l’anterior església romànica. Té l’estructura típica del gòtic català, d’una sola nau amb capelles entre els contraforts. Destaquen les claus de volta policromades amb escenes de la vida de Jesús i la Mare de Déu. Té un gran interès el retaule de Sant Feliu, obra del flamenc Joan de Brussel•les i del portuguès Pere Nunyes. A l’interior de l’església les piques d’aigua de l’entrada són capitells bizantins, procedents de la construcció basilical visigòtica. Un d’ells té l’anagrama de Barcelona en grec. Moltes cases nobles de Barcelona van contribuir a l’establiment de l’actual església, segons ho confirmen els escuts als murs i a les voltes de les capelles.

Finca Güell

La Finca Güell, ubicada a l’avinguda de Pedralbes, número 77, va ser construïda entre els anys 1884 i 1887 per Antoni Gaudí, per encàrrec personal del seu amic, el comte Eusebi Güell (1846-1918), industrial i polític espanyol. Es va convertir en un dels mecenes i principals clients de Gaudí, com donen fe el Park Güell, la Colònia Güell, el Palau Güell i les Bodegues Güell.

Es tracta d’una finca privada, construïda amb materials austers però en un estil modernista superb. Gaudí va preferir abocar tots els esforços en l’interior, ja que la finca es trobava en aquell moment en una zona gairebé deshabitada, lluny de les mirades que mereixien altres obres com la Sagrada Família o la Casa Milà.

No obstant, l’element arquitectònic més conegut és l’entrada principal, que apareix breument a la pel•lícula, en la qual hi ha un cancell de cinc metres de llargària amb un drac alat forjat en ferro.

Fundació Miró

La Fundació Miró està reconeguda com la col•lecció pública més completa de l'obra del pintor català Joan Miró (1893-1983), formada per pintures, escultures, ceràmiques i altres creacions. És un centre de referència a nivell mundial i un dels principals atractius museístics de Barcelona, inaugurat el 10 de juny de 1975. L’obra arquitectònica original és de Josep Lluís Sert, tot i que l’edifici ha patit diverses ampliacions. En els patis i espais oberts també s’exposen escultures de Miró. Al marge de les obres mironianes, un dels grans atractius de la Fundació és la “Font de Mercuri” (1937) de l’escultor nord-americà Alexander Calder (1898-1976), amic de Miró, realitzada originalment per al Pavelló de la República que representava a Espanya a l’Exposició Internacional de 1937, celebrada a París. La font, un homenatge als espanyols republicans, és una escultura mòbil que funciona amb mercuri procedent de les mines d’Almadén (Ciudad Real). Va ser un regal de Calder a la Fundació.

La Fundació es va forjar a partir de la primera gran exposició del pintor a la ciutat de Barcelona, que data de l'any 1968, a l'antic Hospital de la Santa Creu. Aleshores, va sorgir la idea, amb el recolzament del propi artista, de convertir Barcelona en una ciutat de referència de l’obra de Miró. També acull exposicions itinerants sobre art i pintura contemporanis.

Fundació Tàpies

La Fundació Tàpies es va crear l’any 1984 per iniciativa del pintor i escultor català Antoni Tàpies amb l’objectiu de promoure l’art modern i contemporani. No obstant, no fou fins al juny de 1990 quan va oblir les portes en el seu emplaçament al carrer Aragó, en l’immoble construït entre 1881 i 1885 per Lluís Domènech i Montaner, tot i que posteriorment seria restaurada pels arquitectes Lluís Domènech Girbau i Roser Amadó.

Aquest edifici, que constitueix un exemple arquitectònic singular en l’Eixample en combinar el maó vist i el ferro com a solucions constructives, es va construir originàriament per ser la seu de l’Editorial Montaner i Simon.

En l’actualitat, la Fundació Tàpies ocupa l’espai amb l’exposició permanent de l’obra del pintor, al marge de celebrar exposicions temporals, conferències, simposis i cicles de cinema sobre art contemporani. Durant el 2008, la Fundació va tancar per obres de millora a l’edifici. Segons anuncia a la seva pàgina web, atesa la dificultat actual de concretar una data de finalització de les obres, la Fundació té previst anunciar durant la tardor de 2008 la data de reobertura.

Hospital Clínic

L’Hospital Clínic de Barcelona va nèixer com a institució el 1906, per iniciativa del Dr. Valentí Carulla, amb la subvenció de l’administració pública. Originàriament, el centre es va orientar a l’atenció de les classes socials més necessitades, amb la participació filantròpica de metges i monges. Durant la Guerra Civil, el Clínic va ser l’únic centre d’urgències que existia a la ciutat, motiu pel qual va atendre els molts ferits provocats pels bombardejos de l’aviació franquista. Des de la seva fundació, el Clínic ha acollit annexa la facultat de medicina de la Universitat de Barcelona, creada el 1843 a l’antiga seu del carrer del Carme, al barri del Raval.

L’hospital s’emmarca dins el conjunt arquitectònic d’estil eclèctic classicitzant de la facultat de Medicina, la façana de la qual s’obre al carrer Casanova. El projecte va ser signat per l’arquitecte Josep Domènech i Estapà i data de l’any 1904, constituïnt una de les propostes més innovadores de la Barcelona de tombant del segle XX. Del complex originari, només es conserva relativament intacte el cos central de la façana del carrer Casanova, format per un pòrtic columnat coronat per un frontó amb relleus al•legòrics.

/ Inici / Atractius