Cinema

Parc del Laberint d'Horta
Passeig Castanyers 1
El Parc del Laberint d’Horta és el més antic de tots els que es conserven a Barcelona i és un clar exponent dels jardins neoclàssics del segle XVIII. Està ubicat a l’antiga finca de la família Desvalls. Les obres van començar l’any 1791 quan Joan Antoni Desvalls, marquès de Llupià i d’Alfarràs, va crear el disseny del jardí amb la col•laboració de l’arquitecte italià Domenico Bagutti. A mitjans del segle XIX, els descendents del marquès van ampliar el parc sota la direcció de l’arquitecte Elies Rogent amb la incorporació d’un jardí romàntic amb parterres, placetes, grans arbres i una cascada. El 1880 es va crear un jardí domèstic, també anomenat dels boixos, al costat del palau Desvalls i que es pot veure en una escena de la pel•lícula. A finals dels segle XIX, la finca esdevé l’escenari de vetllades socials i culturals amb representacions de teatre a l’aire lliure. A començaments dels anys 70, el parc passà a mans de l’Ajuntament que el va obrir al públic. L’any 1993, la Unió Europea va concedir una dotació econòmica que va permetre fer-ne una restauració global i en profunditat. Des d’aquell moment, la concepció d’aquest espai va passar a ser de jardí museu. L’antic palau, avui dia parcialment tancat, conserva una torre medieval de defensa coneguda com la Torre Subirana. El jardí està disposat en tres nivells o terrasses esglaonades. A la terrassa superior hi ha un pavelló dedicat a les nou muses, coronat per una escultura que representa l’art i la natura. A la intermèdia, destaquen dos templets d’estil italià amb estàtues de Dànae i Àrtemis i columnes toscanes. Al nivell inferior, es troba el laberint vegetal, format per xiprers retallats, que dóna nom al parc. La zona ajardinada, que és molt extensa, està envoltada de bosc mediterrani que accentua l’aïllament de jardí i li dóna un entorn molt natural.

Parc Güell
Carrer d'Olot s/n
El Parc Güell és el magnífic fruit d’un fracàs. El seu promotor, l’aristòcrata Eusebi Güell, pretenia crear una ciutat jardí a la finca Can Muntaner de Dalt, situada al barri de La Salut a Gràcia. La finca era molt extensa, però, sens dubte, no era un lloc ideal per aquest tipus de construcció. Emplaçada a 150 metres sobre el nivell del mar, s’assentava sobre terrenys de poca qualitat amb una topografia força accidentada. L’any 1900 va encarregar les obres a Antoni Gaudí. A començaments de segle però, només s’havien venut tres parcel•les. Així doncs, el projecte va resultar un fracàs complet i el 1914 es van aturar els treballs. El que avui queda en peu d’aquella aventura són una sèrie d’estructures destinades a serveis comunitaris brillantment projectades per Gaudí, entre les que destaquen el viaductes de pedra que salven el desnivell, perfectament integrats en el paisatge, i la gran plaça rivetajada amb el banc de “trencadís”.

El Parc Güell va ser comprat per l’Ajuntament i convertit en parc públic l’any 1922. És un parc únic en el món, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1984.

Passatge del Crèdit

El passatge del Crèdit es va construir entre els anys 1875 i 1879, en el solar ocupat per l’antic convent de l’Esperança, sota la direcció de l’arquitecte Magí Rius i Mulet. Rep el seu nom perquè els habitatges que als quals donava accés van ser promoguts per la Societat Catalana General del Crèdit. El conjunt monumental es caracteritza per un ús ornamental i arquitectònic del ferro, una de les innovacions de l’urbanisme del darrer terç del segle XIX. En aquest passatge, concretament en el número 4, l’any 1893 va néixer el pintor Joan Miró. La seva casa natal és, en l’actualitat, l’habitació 330 de l’Hotel Rialto, com rememora una placa.

Pèrgoles de l'Avinguda Icària
Avinguda Icària
L’obra dels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós, realitzada l’any 1992, està en consonància amb la idea de fer de la Vila Olímpica un barri modern i amb personalitat pròpia. El fet que el subsòl estigués ocupat per un immens col•lector, va impedir que es plantessin arbres a l’avinguda. Ja amb l’encàrrec confirmat, els arquitectes elegits varen projectar una obra que fos com una processó de gegants amb grans arbres metàl•lics que arribessin als quatre metres d’altura i que s’apropessin als edificis. L’agosarada proposta, finalment va ser rebutjada i replantejada tal com es pot veure avui dia.
Les pèrgoles d’acer pintat i fusta són una simbiosi entre vegetació i acer, una proposta d’híbrid entre natural i arquitectura, que donen un caire urbà avantguardista a l’artèria central de la Vila Olímpica. Aquestes construccions volen ser arbres, les branques dels quals es retorcen, s’inclinen, brillen i fan ombra sobre l’avinguda. És un projecte que funciona com una representació als ulls dels passejants. A l’estiu són una insòlita escenografia per als nombrosos patinadors que hi passen per sota.

Plaça de la Mercè
Plaça de la Mercè
La plaça de la Mercè deu el seu nom a la basílica de la Mare de Déu de la Mercè, construïda per l’arquitecte Josep Mas el 1775. Sis anys abans que complís un segle, el papa va acceptar que la Mercè fos declarada patrona de la ciutat. Durant anys, el rector de la Mercè va intentar sense èxit l’enderroc d’un conjunt de cases situades al davant de l’església per crear-hi una plaça que permetés el lluïment dels casaments. Amb el retorn de la democràcia (1976) el barri de la Mercè va reviure una activitat urbanística que entre altres actuacions va permetre, finalment, que l’any 1982 s’iniciaren les obres d’enderrocament de l’illa de cases entre el carrer Ample i els carrers Louis Braille, de la Mercè i Voltes, obtenint un nou espai molt més ampli que va donar lloc a l’actual plaça.

Plaça del Duc de Medinaceli
Plaça del Duc de Medinaceli
La plaça del Duc de Medinaceli fou urbanitzada l’any 1844, a l’ombra de la Muralla de Mar, en una part de l’antic convent de Sant Francesc. El disseny i realització van ser obra de l’arquitecte Francesc Daniel Molina, arquitecte municipal de Barcelona fins l’any 1858 i també és l’autor de la plaça Reial (1858). Al centre de la plaça s’erigeix el monument dedicat a l’almirall Galcerán Marquet, destacable per ser de ferro colat, tècnica utilitzada per primera vegada a Barcelona en la realització d’elements decoratius de la via pública. De bona arquitectura i excel•lent escultura, aquest monument amb una font a la base, està encerclat de típiques palmeres del segle XIX barceloní. Aquesta intervenció es realitzà en el marc d’un procés generalitzat a Barcelona de substitució de convents per espais públics.
El convent de Sant Francesc, construït al segle XIII en homenatge del pas del Sant per Barcelona, fou inaugurat pel Rei Jaume I. Era un gran conjunt que arribava des de l’actual plaça fins la Rambla. Un fet que demostrava la importància del lloc, era que tots els reis de la Corona d’Aragó (des del segle XIV fins el XVI) quan arribaven per primera vegada a Barcelona, juraven públicament les constitucions o furs aquí. Aquest notable edifici que posseïa un gran claustre construït al segle XVI, fou enderrocat a partir de 1882. Un cop destruït el convent, el duc de Medinaceli reivindicà la propietat del terreny, com a hereu de les famílies de la noblesa catalana que l’havien cedit antigament per edificar-lo i, amb la finalitat de congraciar-se amb la ciutat, cedí una part dels terrenys per a que es construís una plaça.

Plaça Espanya
Plaça Espanya
És un espai urbà situat a l’encreuament de la Gran Via amb les avingudes del Paral•lel i de la Reina Maria Cristina i els carrers de Tarragona i de la Creu Coberta. En aquest indret hi havia hagut la creu de terme coneguda amb el nom de la Creu Coberta, i era el lloc on s’havien instal•lat les forques per a les execucions, fins que varen ser traslladades a la Ciutadella, el 1715.
L’urbanització actual data de l’any 1929, amb motiu de l’Exposició Internacional celebrada a Barcelona. Al centre de la plaça destaca una font monumental projectada per l’arquitecte Josep Maria Jujol com a fita d’entrada a l’Exposició de l’any següent. Tot i disposar de la maqueta mesos abans, les obres no van començar fins el gener de 1929, quan faltaven només quatre mesos per inaugurar l’Exposició, per la qual cosa no es va poder acabar a temps. Jujol va fer la font amb tres escultors, entre els quals destacava Miquel Blay, que es va encarregar de les tres principals escultures, que representaven els rius Guadalquivir, Tajo i Ebre. Els germans Oslé van fer tres figures de peu que encarnen l'Abundància, la Salut i la Navegació. El coronament escultòric, que conté un peveter amb la seva flama, va ser dut a terme per Frederic Llobet. Tres columnes d'onze metres cadascuna, pensades per Jujol, també són símbols: de l'Heroisme, la Religió i les Arts. El conjunt és un homenatge a l’aigua.

Plaça Reial
Plaça Reial
Com altres indrets de la ciutat, la urbanització de la Plaça Reial és conseqüència de la desamortització eclesiàstica de 1835, quan els convents i les esglésies van ser confiscades per l’Estat. El convent dels Caputxins, instal•lat en aquest espai des de 1718, fou enderrocat donant pas a diversos projectes com un gran teatre o unes galeries vidrades que haurien estat les primeres d’Europa, anterior a les de Milà. Finalment, el 1848 es va decidir construir una plaça dissenyada per Francesc Daniel Molina. És una de les poquíssimes places tancades que té Barcelona, molt ben resolta a través dels seus passatges. Els edificis que l’envolten formen un conjunt uniforme amb la planta baixa porticada, façanes decorades amb motius de terra cuita hel•lenitzants, bustos de navegants i d’exploradors americans i escuts aguantats per infants indis. A finals del XIX varen instal•lar la font de ferro de les Tres Gràcies i els fanals amb braços a diferents alçades, com si es tractés de les branques d’un arbre, realitzats per un jove Antoni Gaudí. L’Ajuntament de Barcelona va encarregar a Gaudí un projecte de model de fanal de llum de gas per instal•lar a tota la ciutat. D’aquest ambiciós encàrrec, només es varen realitzar els dos fanals de la Plaça Reial i els tres del Pla de Palau. Tenen un peu de marbre de color fosc i la part central de la columna està coronada per dues serps enroscades en una vara i un casc alat, símbols de Mercuri, divinitat protectora del comerç, activitat molt característica de la ciutat. A més, a la columna es pot veure l’escut de Barcelona. Els anys 1982-84 la plaça fou remolada pels arquitectes Frederic de Correa i Alfons Milà, destacant especialment la supressió de la circulació de vehicles i la plantació de palmeres.

Plaça Sant Felip Neri
Plaça Sant Felip Neri
Aquesta plaça, com moltes altres places de la Barcelona antiga, es va construir sobre un cementiri. En aquest cas es tracta de l’antic cementiri de Montjuïc del Bisbe. La plaça té el nom del predicador jesuïta italià que va esdevenir sant. L’ambient de la plaça, amb les acàcies i el brollador, té un gran atractiu. La configuració actual és el resultat de les obres que es van fer els anys cinquanta del segle passat, en què es van instal•lar les cases dels gremis de Calderers i de Sabaters. Les dues cases reedificades són una bona mostra de la persistència que hi va haver a Catalunya dels elements gòtics dins de les construccions renaixentistes. A la casa del gremi de Sabaters recognoscible per l’escut gremial amb el lleó de Sant Marc, hi ha instal•lat el Museu del Calçat. Completa el conjunt, l’església barroca de Sant Felip Neri construïda durant el segle XVIII, en homenatge del sant. De nau única i capelles laterals intercomunicades, segueix el model de la famosa església del “Gesú” de Roma. A la façana de l’església hi ha una gran quantitat de senyals de metralla de la bomba que va caure el 30 de gener de 1938, la qual va matar més de vint nens que corrien a refugiar-se dels bombardeigs.

Plaça Sant Jaume
Pl. Sant Jaume
Era el punt neuràlgic tradicional de l’antiga ciutat romana de Bàrcino, on convergien els dos carrers principals: “el cardo maximus” (actualment carrers del Bisbe i de la Ciutat) i “el decumanus” (avui carrers Llibreteria i Call). L’indret on ara hi ha la plaça, corresponia al fòrum, l’àrea on es trobaven les construccions dedicades a les reunions de les autoritats, de la justícia o dels negocis. Gràcies a l’obertura del carrer Ferran, el petit espai quadrat de la plaça es va convertir en el que és avui dia, donant pas al traçat dels nous carrers Jaume I i Princesa. La transformació de la zona va motivar l’enderrocament de l’església medieval de Sant Jaume i, com a conseqüència, quedaren encarades la nova façana de la Casa de la Ciutat i la del Palau de la Generalitat (banda mar i muntanya respectivament). Ja sigui per celebracions o per reivindicacions de tot tipus, la plaça es pot veure sovint plena de gom a gom.

/ Inici / Atractius